Votar per primera vegada?

Per primera vegada a la meva vida m’he fet aquesta pregunta. No sóc un nen innocent que, amb 18 anys, es pensa que té una gran sort d’haver nascut a un país on es pot votar. Des que vaig prendre conciència de classe vaig entendre que posar un paper en una urna cada quatre anys i decidir entre uns quants matissos que serveixen a la banca i a les empreses no m’atorgava cap poder de decisió.

M’he fet aquesta pregunta gairebé set anys després de tenir dret a vot i de no exercir-lo per voluntat pròpia (o per principis, o perquè em dóna la gana, sense més justificació). Considero que la democràcia nascuda de la transició franquista és la mentida més gran que ha parit mare. Ho creia amb 18 anys i ho crec encara més amb quasi 25. És més, crec rotundament que aquesta democràcia va néixer per fer callar l’esquerra en un moment en què tenia força (gent com Carrillo, per segona vegada, va traïcionar el poble que tant deia representar) i que, amb el pas dels anys l’ha anat debilitant perquè no ha trobat lloc en un sistema de “votar poc però dir-ho molt” que només beneficia la dreta.

Sent conscient de tot això, hem arribat en un punt en què el partit d’Ali Baba, altrament conegut com a CiU, s’ha empescat una estratègia que ha aconseguit atontar tot un país (encara més, vull dir): disfressat de William Wallace, i actuant cada dia més, Sir Artur Mas s’ha oblidat del Pacte del Majestic i de com el seu partit ha donat la Diputació de Barcelona i l’alcaldia de Badalona al PP i ha decidit abanderar un projecte que sempre ha existit, però que fins ara el seu partit menyspreava: la independència de Catalunya (o el sobiranisme, o les estructures d’estat, depenent d’on i quan faci el discurs, ajustant els mots per fer-s’ho venir bé, en una dosi mesurada de cinisme).

Tot i que ara li convingui aparentar el contrari, Artur Wallace no és un radical (recordem que el seu mecanisme propagandístic és propietat del Comte de Godó, aristòcrata català amic de la noblesa espanyola), però ara necessita abanderar un projecte nacional per tal de tapar els assalts del seu partit a la sanitat pública, els negocis tèrbols dels seus amb tot tipus de “Millets”, les seves retallades que fereixen de mort a l’escola pública catalana i els diversos casos de corrupció que des dels temps de Pujol han perseguit als convergents.

La revista cafèambllet ha destapat la corrupció a la sanitat catalana, però els seus editors han acabat als tribunals

Aquest assalt a mà armada al poble treballador ha sobrepassat els límits del que és suportable, i és quan he decidit que cal fer front i boicotejar l’estratègia de CiU amb Mas al capdavant. Sembla ser que no hi ha més armes que les electorals, les quals repudio, però estic convençut que molt pitjor seria que els corruptes de CiU assolissin la majoria absoluta al Parlament.

Així que, tornant al principi, el dia que es va fer oficial la candidatura de la CUP-Alternativa d’Esquerres al Parlament de Catalunya (per primera vegada, ja que fins ara només tenien representats als municipis), em va passar pel cap empassar-me els meus principis antidemocràticsneoliberals i plantejar-me seriosament cedir-los el meu vot. Pels qui no em coneguin del tot, no sóc independentista, ni tan sols nacionalista, ni crec en el sistema parlamentari neoliberal i capitalista. Però he trobat en la CUP-AE el primer projecte seriós que trenca amb tot l’establert (rupturista), a més de ser l’únic partit majoritari obertament anticapitalista que treballa des de baix i, quan ho té tot ben treballat, es planteja fer un salt cap amunt (a l'inrevés de la resta de partits, que volen captar vots des de la poltrona).

Les bases ja les tenim. És més, cal partir d’uns principis bàsics a l’hora de prendre una decisió que, per mi, és tan important. El primer, assegurar-me que aquell partit a qui voti no pactarà de cap de les maneres amb CiU; aquest principi es trencaria si, per exemple, votés a ERC (no ho faria ni per salvar la pròpia vida, però és un exemple), ja que a la mínima que puguin pactaran i seguiran mamant del pot. El segon principi és la necessitat de trencar amb tot el que soni a Europa. Em descollono de les manifestacions independentistes que demanaven la ruptura amb l’estat espanyol però que alhora demanaven l’adeshió a Europa. La CE és la segona mentida més gran (després de la transició, no ho oblideu), que a més de ser inútil ens està portant a la pobresa amb el conte del pagament d’un deute que ells mateixos s’han empescat. El tercer principi, el meu preferit, és autodenominar-se com a hereus de la unitat popular xilena (Salvador Allende, us sona?).

Salvador Allende, president xilè assassinat en un cop d'estat teledirigit pels EUA

Alguns pensaran que retrocedir als anys 70 no té cap sentit. Potser són els mateixos que recorden una guerra de successió de fa 300 anys. Celebrar l’11 de setembre sense recordar el cop d’estat militar de Pinochet contra el socialisme xilè d’Allende no té ni cap ni peus. Per comprendre el present sempre he mirat enrere, sense importar-me on han passat els fets. Però si he de retrocedir al meu context nacional, ho faig; conec les meves arrels històriques i si m’hagués d’autodenominar hereu d’algú, ho seria dels Solidarios i dels milicians de la FAI.

Potser en aquell context mai m’hagués plantejat el que em plantejo ara, però el fet de viure en altres temps i de no militar enlloc em dóna una independència valuosíssima per fer les coses com jo vull, sense haver de passar comptes amb ningú més que no sigui jo mateix. I per mi mateix estic escrivint això.

Fins ara, mai m’havia passat pel cap participar en un circ que no crec. A qui volíeu que votés, a esquerres descafeïnades que fan polítiques de dretes? Ara mateix, ERC és un annex de CiU, ICV ha perdut la poca credibilitat que tenia després de fer caixa al govern, i el PSC… hahaha esquerra i PSC crec que disten més que sindicalisme i UGT. Pel que fa als partits no representatius (els minoritaris), amb tot el respecte crec que són una puta merda que no serveix per res. Votar-los és perdre el vot, igual que votar en blanc (que és assumir que t’agradaria participar en aquest circ si trobéssis un pallasso que et fes més riure que els que hi ha ara), i per això jo sempre m’he posat de part de la majoria, els abstencionistes.

No sé si aquesta vegada serà diferent. M’he donat molts arguments, però en vull més? Votar la CUP, partint de la base que treuran representació al Parlament, és una manera d’impedir que el feixisme i el nazisme tinguin aquesta representació: si entra una força n’ha de sortir una altra per força (o impedir que entri), i aquestes podrien ser Ciutadans i/o Plataforma per Catalunya.

Gairebé el 100% dels colegues més afins amb qui tinc contacte (no només físic, també virtual, però no menys important), i tot i no declarar-se independentistes, donaran suport a la CUP. Jo encara no ho tinc decidit del tot, però el que és segur és que si voto, ho faré per la CUP. I ara, tothom qui em vulgui donar arguments a favor o en contra, serà benvingut.

PD. En aquest post no he intentat defensar el dret a vot. Sempre he estat i seguiré sent un ferm defensor de l'abstenció activa en contra d'un sistema pervertit.

PD 2. No oblideu que encara que us ho camuflin amb estelades, si voteu CiU voteu corrupció.