Després de molts quilòmetres trepitjant l’asfalt del Pirineu, m’he animat a fer una proposta de 4 etapes, les que segons el meu punt de vista són les millors que es poden fer per les Valls de Cardós i d’Àneu. Les 4 etapes estan pensades per ser corregudes en bicicleta de carretera, encara que amb paciència i voluntat, també es poden fer amb BTT; naturalment, tots els llocs descrits tenen carreteres (més o menys ben) asfaltades.
Com a punt de partida de les 4 etapes he posat el poble de Llavorsí, ja que és on s’agafa el trencant per anar a la Vall de Cardós, per una banda, o a la Vall d’Àneu per l’altra. Amb una setmana acampant en un dels bonics càmpings de la zona en tindreu de sobres per poder fer les etapes que proposo, totes de dificultat mitja-alta.
VALL DE CARDÓS
Etapa 1: Llavorsí - Ginestarre (1a) - Boldís Sobirà (1a) - Llavorsí
52,4 km
Cinc quilòmetres després de sortir de Llavorsí per la L-504 direcció Tavascan, s’arriba a una rotonda que separa la Vall Ferrera de la Vall de Cardós. Cal seguir direcció Tavascan per la mateixa carretera, travessar el poble de Ribera de Cardós i, just després de superar Ainet de Cardós, a mà dreta, agafar la carretera que porta a Arròs de Cardós, Esterri de Cardós i Ginestarre. Fins ara tot era un fals pla amb sensació de pujada (ens endinsem a la vall i sempre pica lleugerament cap amunt), però després de deixar la L-504 comença la primera ascensió del dia. Es tracta d’un port de 1a categoria de només 5 quilòmetres, però amb rampes molt exigents, especialment al darrer quilòmetre i mig.
El primer poble que pel que es passa és Arrós de Cardós, en una primera pujada sense massa exigències però amb una recta força llarga. Al cap d’uns 2,5 km s’arriba al segon poble, Esterri de Cardós, després d’una carretera amb diverses paelles però amb un desnivell molt assequible. Abans de sortir d’Esterri, dues pujades empinadíssimes ja fan preveure el que ens espera: un quilòmetre i mig bestial, amb un asfalt força deteriorat que endureix les condicions d’una carretera on només es pot prendre un respir traçant les curves del tot obert. He de confessar que aquesta és l’única carretera del Pirineu on alguna vegada he hagut de baixar un moment de la bicicleta, menjar i hidratar-me per poder seguir endavant. Però no hi ha res com la gratificació d’arribar a dalt de tot.
Com que la carretera acaba a Ginestarre, no hi ha més remei que desfer el camí i baixar (amb prudència, sobretot pels cotxes i pels animals que de tant en tant creuen) fins a la carretera L-504, la d’abans. Cal seguir la mateixa direcció (Tavascan), superar el poble de Lladrós i deixar la carretera al desviament de Lladorre, també a mà dreta. Aquest poble queda a baix de la carretera, després de fer una petita rampa; i a mà dreta comença la carretera que cal agafar per coronar el segon port del dia: Boldís Sobirà, 1a categoria, 4,5 km d’ascensió constant i força dura. Personalment, la trobo més assequible que l’1,5 km que separen Esterri de Cardós i Ginestarre, però al tractar-se d’una pujada constant més llarga, també té força dificultat.
Quan s’arriba a dalt no hi ha massa cosa a fer, tret de buscar ombra, hidratar-se i agafar forces amb una bona barreta. Toca baixar, 4,5 km per la carretera que condueix a Lladorre i agafar la L-504 en la direcció contrària (Llavorsí), per tornar al punt de partida, a uns 16,5 km. Contràriament a l’anada, ara la carretera és lleugerament favorable, fet que s’agraeix molt després de dur dos ports de primera categoria a les cames.
 |
| Des de Boldís Sobirà es té una bona panoràmica de la Vall de Cardós |
Etapa 2: Llavorsí - Pleta del Prat - Llavorsí
58,2 km
Cal seguir la mateixa ruta que en l’etapa 1, però en comptes d’agafar els trencants de Ginestarre i Boldís Sobirà, seguir per la carretera L-504. 19,5 km després de sortir, s’arriba al darrer poble de la Vall de Cardós, Tavascan (per cert, un poble que celebra una festa major molt bonica). Per arribar a la Pleta del Prat, cal passar per la dreta de la central elèctrica, i just després, es troba una carretera (un rètol de fusta indica el port) que fa un gir en pendent força pronunciat a l’esquerra. Aquí comencen els 10 km de pujada fins a l’estació d’esquí i el refugi de la Pleta del Prat.
El primer quilòmetre i mig d’ascensió és realment dur, amb pendents pronunciades i gairebé sense descansos. Després el terreny suavitza força, i és quan es gaudeix realment de la carretera, per mi la més idil·lica de totes les que es passen en les 4 etapes que descric. Més o menys a la meitat de l’ascensió, la carretera passa per davant del càmping, es fan uns quants metres intercalant baixada i pla, es passa pel costat d’unes cases a peu de carretera i aleshores comencen els quilòmetres més durs del port. Són uns 4 o 4,5 km per la típica carretera alpedhueziana (sense paelles tan pronunciades i amb més rectes, però per entendre’ns), que en certs moments travessa bonics salts d’aigua.
Quan el contaquilòmetres ens alerta que ja queda poc pel cim, un tret del paisatge indica els darrers 200 metres: un repetidor instal·lat a la última curva tancada. Si encara es tenen cames es pot intentar fer l’sprint final (amb vista); la darrera vegada que vaig pujar a la Pleta (sol) el vaig fer massa d’hora i vaig haver de repetir-lo uns metres més endavant, després d’haver-me assegut a la bicicleta per tornar a agafar aire.
Pels amants de la gastronomia, al refugi de la Pleta del Prat fan uns entrepans de pa de pagès increïbles, a més de plats calents. Això sí, els preus són desorbitats (4 euros un entrepà de pernil salat), encara que s’agraeix menjar per recuperar forces.
Abans d’iniciar la baixada, cal abrigar-se (fins i tot en ple agost), ja que el descens és força ràpid i sempre corre aire. També s’ha de vigilar amb els cotxes que venen de cara, ja que la carretera és realment estreta. Amb els cotxes del propi sentit cap problema, ja que generalment baixen més lents que les bicicletes. Una vegada s’arriba a baix (Tavascan), toca fer els gairebé 20 km fins a Llavorsí, en un terreny favorable per rematar la jornada.
 |
| La meva TREK 2300 reposant al refugi de la Pleta del Prat |
VALL D’ÀNEU
Etapa 3: Llavorsí - Port de la Bonaigua (1a) - Llavorsí
76,2 km
Canvi de vall i, per tant, canvi de direcció al moment de prendre la sortida: cal agafar la C-13, una carretera principal, més important i, per tant, més perillosa que l’anterior (al no tenir tantes curves, els cotxes passen força ràpid). Això és, per mi, el pitjor de la Vall d’Àneu. Però amb paciència, pedalades i 18 km de fals pla que pica amunt, s’arriba a Esterri d’Àneu, el punt d’inici de l’ascensió al Port de la Bonaigua.
És important estar atent a les indicacions i seguir per la C-13, que tot i que sembla que es desvia, és la que porta a Esterri. Si no s’està atent, es pot caure en l’error d’agafar la C-28 (és un tram relativament nou i aparentment l’itinerari lògic), que és la carretera condueix directament al Port. Sembla absurd, però la pujada maca s’ha de fer començant des d’Esterri. L’única vegada que he pujat a la Bonaigua, ni el Sergi ni jo coneixíem aquesta dada, i ens vam trobar amb una carretera desèrtica i una recta de més de 2 km amb pendent constant al 8%, on els cotxes passaven follats. El pitjor del dia, i això que tot just començàvem. Vam acabar els dos quilòmetres i escaig rebentats i desmotivats.
Una vegada a Esterri d’Àneu s’ha d’agafar, ara sí, la C-28, sense haver de fer el tros horrible. Queden uns 19 km fins a dalt del Port, on es convinen trams de certa suavitat amb moments de duresa extrema; sempre, això sí, envoltat d’un paisatge meravellós i en una carretera d’alta muntanya.
Uns cinc quilòmetres abans de coronar el Port, hi ha un refugi/bar de fusta a una banda de la carretera; en l’altra, hi ha una espècie de mirador, des d’on es veuen la major part de les curves de la carretera per on s’ha vingut. Jo recomano fer una breu aturada (tot i que trenqui el ritme, encara que també va bé per prendre una mica d’aire) i contemplar el paisatge privilegiat.
Els darrers 5 km, no sé si per l’aturada o perquè ja no podia més, van ser els que més em van costar. A més de la dificultat que ja té la carretera, cal sumar-hi el fet que, tot i pujar-la en ple agost, el fred que vaig passar a dalt és dels més exagerats que recordo. La culpa va ser nostra perquè anàvem amb equipament d’estiu i només duiem un maillot llarg per si un cas. La pròxima vegada que pugi la Bonaigua serà amb culotte llarg i maillot tallavent.
El fred ens va impedir gaudir al complet de l’esplanada que hi ha quan s’arriba a dalt (a l’hivern el lloc pren el nom de Baquèira-Beret); ens vam fer un parell de fotos i vam baixar, passant encara més fred. Al refugi ens vam aturar a fer un cacaolat calent per recuperar la temperatura corporal, i després ja vam fer tota la baixada seguida. El descens de la Bonaigua es gaudeix molt, ja que és gairebé interminable. Al tram horrible (com l’he anomenat abans) ens vam trobar que la bici superava els 80 km/h sense pedalejar, i vam flipar en colors. Són més de 2 km de recta, en una carretera ampla i sense perill (tret del dels cotxes que passen follats), on els ciclistes professionals deuen superar els 100 km/h sense cap mena de dubte.
Acabat l’èxtasi de la baixada, toca tornar a Llavorsí per la C-13, en un tram suau majoritàriament de baixada (lleugera), però on el Port de la Bonaigua es fa notar a les cames del ciclista.
 |
| Perfil del Port de la Bonaigua des d'Esterri d'Àneu |
Etapa 4: Llavorsí - Espot - Espot Esquí - Jou - Son - Llavorsí
59,4 km
Etapa inèdita per mi fins aquest any. Cal seguir la mateixa ruta que en l’etapa 3, estant atents al desviament per agafar la LV-5004. Es tracta de la carretera que va fins a Espot, i s’agafa després d’haver fet uns 12 km sortint de Llavorsí per la C-13 (el trencant queda a mà esquerra). Està molt ben indicat al llarg d’aquesta carretera, però perquè no quedi cap dubte, a l’inici de la LV-5004 hi ha una benzinera.
Set quilòmetres després s’arriba a Espot (19,1 des de la sortida), un poble on abunden els taxis 4x4 que porten a l’estany de Sant Maurici. Cal travessar el poble i sortir per la banda nord-oest (després de travessar el riu), on hi ha la bifurcació per anar o a Sant Maurici o a l’estació d’esquí. Evidentment, s’ha d’anar a Espot Esquí, que es troba a 3,3 km del poble. La carretera és la típica que puja a pistes, força ampla i ben asfaltada. Una vegada a dalt s’ha arribat a la part més alta de la jornada, encara que caldrà seguir pujant.
Tal i com ha succeït en les tres etapes anteriors, s’arriba en un atzucac i cal desfer el camí; però aquesta vegada encara no es torna a Llavorsí, sinó que baixant per la carretera d’Espot (una mica més d’un quilòmetre després de travessar el poble), cal agafar un desviament a mà esquerra cap als pobles d’Estais, Jou i Son. S’ha d’estar alerta perquè la carretera és estreta i només hi ha un cartell amb el nom dels pobles, situat just al moment en què s’agafa el trencant. Com a tret destacable, la carretera comença amb una pujada molt pronunciada, en contrast amb la baixada que s’està duent a terme.
Aquesta carretera local és la típica de muntanya, amb paret a una banda i precipici a l’altra; malauradament, el precipici queda a la part del ciclista, però s’ha d’estar tranquil perquè hi ha molts trams vallats i gairebé no hi passen cotxes. M’atreviria a dir que és el tram més bonic de les quatre etapes, i es pot gaudir bé perquè no hi ha rampes pronunciades, sinó que es tracta d’una pujada constant força suau. Cinc quilòmetres després d’agafar el desviament s’arriba a Jou, un poble del Pirineu on durant l’any només hi viuen dues famílies); i 4,8 km carretera enllà es troba Son, un poble que té una església interessant de veure. Estem a 23 km de Llavorsí.
Després de Son ja tot és baixada, i la carretera mor en l’enllaç amb la C-28, al punt quilomètric 63, que és el d’abans de la recta de més de 2 km al 8%. Per tant, igual que en l’etapa 3, es torna a fer la baixada on s’agafen velocitats altíssimes, i després d’atravessar La Guingueta d’Àneu, se segueix per la C-13 fins a la meta, Llavorsí.
 |
| El poble de Jou |
Aquí finalitza aquest mini Tour de gairebé 250 km pel Pirineu català. Com dirien a Riells i Viabrea, salut i pedals!
molt guai pau! em feia reviure les etapes que vam fer nosaltres...
ResponEliminal'any que ve fem la de Jou, eh!
sergi