Què no em compraré mai per Sant Jordi...

Cada any la mateixa història. No se sap com, però gent famosa, entre ells algun semi-analfabet, s’inspiren amb l’arribada de les flors, les papallones i la primavera i, miraculosament, produeixen una “brillant” creació literària.

No els fa falta ser bons. De fet, no ho són. Però són famosos i tenen un mercat que, com a tal, es mou simplement per interessos econòmics. Són gent que surt a la televisió. Periodistes. Futbolistes. Polítics. I algun altre oportunista més. Saben que per Sant Jordi la gent compra llibres com qui compra joies el dia de la mare al Corte Inglés.

Amb això no estic renegant de la Diada de Sant Jordi, que em sembla un dels dies més bonics de l’any (si més no, com ho vivim a Barcelona). Ara, m’indigna veure l’oportunisme de professionals d’altres àmbits en un dia que hauria d’estar dedicat únicament als escriptors. La gent de la televisió ja té els seus moments, masses, i tots en gaudim quan toca. Acaparar massa afany de protagonisme no és bo en cap cas, i per això un dia vaig decidir no tornar a comprar mai més un llibre d’algú del món de la “faràndula”.

Quin percentatge d'"intrusos" hi deu haver en aquesta paradeta?

M’agrada gent com el Berto o l’Albert Espinosa... m’agraden quan em fan riure o emocionar pel mitjà més estès: la tele. M’agraden futbolistes com Messi... però únicament quan defensen els colors blaugrana al camp. M’agraden alguns periodistes... però quan es limiten a fer bé la seva feina. (Qui no m’ha agradat mai són els polítics, però això ja és un altre tema...)

Tot canvia quan es posen a escriure. Si és que realment escriuen ells (algú creu que l’analfabet de l’Aznar i esposa van ser capaços d’escriure un sol paràgraf?). Un llibre d’un humorista, d’un guionista, d’un futbolista i, evidentment, d’un famós que no ha treballat en la seva vida, és un llibre totalment buit, que et deixa indiferent. Tots s’afanyen per escriure alguna parida, totalment guiats per l’editorial que s’enriquirà amb ells, per tal de seguir inflant el seu patrimoni. Sembla que no en tenen prou amb tot allò que els reporta el seu àmbit professional. I d’un llibre curt, merdós i gens premeditat, aconsegueixen una cua de 200 persones que esperen ansioses una signatura a la banda dreta de la Rambla Catalunya.

Mentrestant, a l’altra banda, o directament al seu costat, hi ha els escriptors de veritat. Persones que et fan viure els llibres, o bé per com escriuen o bé pel que diuen. Homes i dones que han abocat un treball intel·lectual extens en cada pàgina de les seves obres. I ningú els fa cas. Així és com anem: mentre el Boris Izaguirre de torn ha d’anar amb compte de no ser envaït per les masses “lectores”, l’autèntic professional de la literatura, aquell el qual la Diada hauria de ser la seva festa, es pregunta per què va escollir escriure en comptes de baixar-se els calçotets a un plató indeterminat d’una cadena privada qualsevol.